Teguments

Així doncs, de l’absència una mateixa

font, el temps i les ganes de venir.

Germans? Glaçons.

El turmell contrari no havia tingut futur

i va ser aquella pal·lidesa el tacó més alt

per a la crisi única.

Per no veure-hi. Allí on s’estava mirant,

o abans d’hora.

Més que un horror sense nom, un atzur

innombrable i, sobretot, interessant;

inesgotable professor, possible bitllet

cap a un altre lloc, a recer de les minúscules

infàmies blanques, en punxa i disparades.

Qui en va estar sord? L’orella del preu…

La nova rapsòdia té l’esquena tatuada;

aquelles febres, ombres estrictes,

ara transmutades en sòlides protuberàncies,

papil·les captadores i d’intercanvi: un possible

món a fora, encara.

I una espècie de paciència que no sabem

d’on ha vingut; l’ull esbatanat per l’incendi del

misteri, un secret i l’abraçada a la veu del vent;

un foc al front i la boca ombrejant-ho tot;

el contacte: l’última por.

Una opinió violàcia, dius? Violenta.

No siguem falsos! Ok.

Però el pantà dels anys galàctics és ja rictus

intransigent, inamovible quasi, estricta farina

de viscositat sempre inconstant: es trenca

al tacte.

Volem truita o vida? Tan fàcil.

Oblidarem alguna nit, en algun somni,

aquella lluïssor a l’ull ascendent?

Res, allò que anem registrant mentre seguim

sense poder morir –tan impossible!–, mentre

hem de néixer contínuament, obligadament,

ineludible dolor sense permís i una vaga tristesa:

intent d’encaix en aquesta escala espiral –quan

n’arribarà la fi?

Acoblaments… Un ball al saló elevat,

qui pot cantar sobre un parpelleig?,

el mormol sense orella, o una de sola,

i la cara boja del poeta.

I res és, tanmateix, una tragèdia; perquè

la darrera i definitiva és que res ho era,

que tot fou i és una comèdia!

Curiosa, tan sols, la carnisseria; l’esblanqueït

carnatge titil·la dins una broma d’alcohols

i llums estàtiques al castell dels vents

–hi haurà algun fus per a despertar-ne?

 

Ahir vaig somiar-te. Pujàvem i tu ploraves.

Érem un regne; humit i ocult, enfillat.

No t’assemblaves a tu: m’explicaves una

cosa petita, sense quasi crueltat; pàl·lidament

la genealogia mullada d’una por; o quelcom

similar, el resum de la història d’una pregunta:

una república i la pell preciosament vanitosa

de la teva serp.

És a dir, ahir vaig plorar-te; còmicament.

Teguments i assemblatges, obscurs continents

sencers.

 

D’acord, veuré ja per sempre rates fosforescents

córrer a l’espai que queda sota les ulleres.

Et preguntaré dibuixes el porc o encens l’herba?

És diferent.

Sí, sí. Però ara et miro mentre no sé nedar-te,

ni deixar-te; mentre van estenent-se les formes

a dins, a mils, en un sola estructura, i el llac

és sempre a sota –avern gelat… o només patètic

purgatori gotejant?

La falsedat per a mig viure? Unes runes

ridícules.

És laberíntic tot, sí, envitricoll i ball,

esperpèntica i recurrent, vana coreografia.

 

Aliatge asimptòtic, impossible síl·laba de pell

dins la boira brillant.

Pàl·lida paràfrasi i aplaudiment.

 

 

PicsArt_1493986317663

Por. Poema d’amor

Talment un caire, o una feblesa,

aquest amor, aquesta ombra,

estremiment de bellesa que

no em deixa caure; mentre caic,

perquè ja queia, entre les cares

i la veritat del meu camí, estrany,

estrany… En les onades del respir,

o era un abatiment?, la veu

d’aquesta aigua calma. Però,

assedega?

M’hi hauré d’adormir, si m’estimo,

en aquest teler tranquil; fon l’aresta,

la punxa i el panorama.

Les filagarses de la tortura de sempre

continuen als somnis de cada nit.

No s’atura la llima de la falta,

ni la irreflexió del fil o l’encanteri

a la muntanya.

Una nació d’estanteries

i fragments ridículs d’una

alçària narcisa.

La por de la mà… Ja no sé morir?

 

 

PicsArt_1493038612397

 

 

No en recordo res

Aquesta era la Senyora Estricta.

Treu-te l’ànec de sobre.

No cal, sóc aquí des de les postres.

Un epitafi angular.

Algunes fermentacions veien el seu

sucre venut abans del vas definitiu,

o en el glop que no desitjaven.

Entenc la cuina inclinadament,

cap als extrems des del seu centre

–”hipotètic, hipotètic”; que pesada! –,

processo el suposat detergent com un

cilindre, passaport diminut cap a

un jardí sobre el mar, on restablir-me.

I la gana passada és un temple! Violí

agut i espasa, de la força com a mort i

bella joia a la vegada.

Ara em comanden dues maneres –i qui

en diu dues en diu tres, quin embolic!–,

ensorrades o festívoles? Amb pressa sempre,

aquella sobre el gel.

I la feina d’auto-subjectar-se en la paciència

per fer l’atzar determinadament, màgica,

raonada i inconscient.

Hem de robar al rei. El moment, l’espurneig

sobre la cel·lofana, un sotacel arran de

cap horitzó; o un de fantasmat, claudicat o

artificial.

El temps local o l’absolut?

Salzes, salzes… com a coixineres!

 

 

04-marcus-behmer_2

Das Ungerheuer (Marcus Behmer)

La Leucrota

Jo, que vaig imitar-me, potser,

o massa estona, sense abric ni claredat,

oblidada en totes les llistes d’agraïments,

vaig quedar així mossegada per les cares

de la tarda –la de les 4.30?, no, no, més tard,

i un sol os a la boca–, sense mística, jacent,

destinada ja a ventriloquar les veus de

l’hemisferi fosc: la ciutat submergida; a voltes

hòrrida, d’altres excelsa, disparada sempre;

iceberg a l’inrevés del decor més brillant,

la daurada hipocresia del poder pudent.

Havent travessat festes inenarrables

a parkings d’un luxe blanc, fosforescent

i despullada, implantava jo una llengua

dins de cada peix estrany; màgicament tots

sobrevivien –i ells eren elles, i jo era elles,

totes: tendres i colèriques, enfortides

protagonistes.

La tempesta era irada, sí, però sobretot

amb ella mateixa. I autoinvocada; al seu

centre, la possibilitat d’un afecte, una

llunyana cama.

Titil·la encara un replà de l’escala sense

maquinària –puja o baixa?, té memòria,

diuen. Però el que ja no hi ha és sincronització,

la unió no-mecànica.

Ho tenim clar. I potser és només la repressió

d’aquella originària revista; a la casa fosca

que no era la casa.

Em demanava algú que esperés una mica,

que ho deixés per a més endavant…

Ai, las! La postergació de la febre erràtica…,

cabdellar-la? Diria que no es pot.

Faronament em calmava així l’atzar: “et

tractaré bé”; però no em mirava pas als ulls,

potser ni tan sols em mirava.

Seré de vent? Seré de carn? Ah, la carn:

extrem de l’aire, la seva punta complicada;

una aresta inflamada. Volem aplanar-la,

amb el rodet somort de la comoditat?

Anestesiar-la, reomplint les seves llagues

amb xinxetes de sal molla.

Llançar-se al buit o cremar-se. O la tebiesa

ja per sempre –i és un sempre a caducar–

del decenni multiplicat, embalsamat i

cilíndric.

Quin lloc tan tranquil des del prismàtic!

Setze malalties ordenades i tretzes febres,

la Practica Summaria, tan concisa.

Que quina prefereixo? Tenebres als ulls,

al cor, un tremor, la set immoderada…

abscessos, apostemes dels membres interiors,

opilacions, ardors, flegmes… febres erràtiques

continuades.

Claredat, això segur, dels teixits sense

unanimitat en la funció: no un òrgan,

desorganització.

Així, impossible i magníficament, el crani

esbudellat d’una poesia.

Seguim… Seguim flocs iridescents, ramats

àrtics al desert, vaixells sobre la cançó,

porcions de llet dins una lluna invertida;

èbria, al caire d’un moment: venjança

per les tres dimensions lliures del tirànic

únic sentit.

I a la làpida, a la fi, el dibuix de la paret

del galliner; o bé el frec de la nostra vana

reptació sobre les aigües congelades del

desig; o un retrat de Robespierre acaronant

tres lleons blancs.

Una representació. Per a fer-nos, quan

ja no fem.

La impostació d’una alteritat que no

sentim –el mirall de cap món.

“Qui ets tu, Cara blanca?”.

 

 

leucrota-3

Full fathom five

                                                                  “D’on ve aquesta música? De l’aire, o de la terra?”

 

La llibreta queda sense tapa.

Per als ulls del fons del dormir, les perles

de la nostra periòdica tempesta; sempre

actives dins la petxina del naufragi,

perpètuament sense parpella; ni pudicitat

quasi, més que una certa transformació,

precaució per a la veritat: el darrera del tapís,

la incompleta paràfrasi des de la boca boja,

flonja i incapaç.

El millor fred és certament el de la família.

L’anòmala pedra a uns braços de carn esborrada,

una gèlida fotografia, l’amputació de l’aigua.

Coagula la memòria com el cautxú? El sagnat

dels arbres, el degoteig del bosc perenne

de la pèrdua –intrenable?

La qüestió, la qüestió… Però, res.

El correu es veu que no s’obre.

Enmig del dilema, una posició va i

s’encaterina de la forma d’un passatge;

vertical, abillat d’estones blanques, com

estàtues a la clariana de l’ànima, o branques

adequadament altes per al penjament;

desenes d’ulls brillants s’encasten en elles.

Quedem ahir? O al plec elevat d’un carrer?

Això ho hem de fer més.

 

full-5

full-fathom-five

Naufragis varis i Full Fathom Five de Jackson Pollock, 1947.

L’escolta

Va venir la setmana passada.

Va dir que no et coneixia.

El qui l’acompanyava era el que el feia

semblar una gerra. Massa novetat!

Realment érem els altres, ells.

Si haguéssim après a venir només,

a usar l’instrument de la manera i

la circumstància, ens hauríem pogut

contenir, hauríem romàs u, potser,

i els anys ens demostrarien.

Vaja, el paper ha canviat de nou!

La porta s’asseu a l’ampit de la filosofia

i considera incerta la diferència. Borrosa,

borrosa…

Mai no va ballar l’escala, ni la desolació

va guardar en el seu animal un armari.

Només una petita ració de l’òrbita va

restar closa, madura; per si de cas, per

si l’insofrible peluix de l’ètica tornava.

Com una pressa sobre el gel, diu ara

la bicicleta.

A prop del punt en qüestió, el qui

en mi escolta acusa la infància

sense finestra.

 

escolta

multt-somni

Delicte i laboratori

Havíem repetit els cubicles de sang,

les presons consecutives en estacions

d’un mateix dol: aquell teixit contínuament

reeditat, transitiu. L’oferiment a la ferida.

A totes i en totes les formes: jutge

col·leccionista.

Així com qui diu, la radiografia del peu d’un

fantasma; amb la paraula orfe de paviment

i el sostre exhalat. Quasi, un estiu de gàbies

inaudibles. Concebudes en la mitjanit del tot

és un no-res… i amb la meitat ja n’hauríem

tingut ben bé prou! Ah, però així les taules

ens resultaven garantides –com si res,

deien alguns; amb massa esforç, d’altres.

El juny d’un funcionament, també? Necessari

per a la triada de pluges que som, si més no,

el diluvi cordial i verbós, inconvenientment

lloant l’oïda.

En quina lleixa d’aquest forn el líquid

esdevindrà immaterial? Qui ho pregunta?

Com un mag de pell angèlica i pensament

constructor, l’òrgan ja per fi sense unitat.

Es dissol la píndola per la mà aliena, la doble

fulla del ganivet per la calor inesperada.

Retornem allí on havíem volgut ser en alguna

ocasió: el tapís d’estranya alçada, la ciutat

dins del monticle; aquell vertigen que enardint

infanta!

L’automàtica neu entra a la pupil·la esbatanada;

no cau, ascendeix: un dels cels, cova cega,

paisatge ara colrat pel blanc del camí malalt.

Nostàlgia de la galàxia?

Al caire del misto de la nova estrella: gel, dits,

titil·lants estanys de febre.

 

 

detall-de-the-sorrow-of-lost-agony-der-schmerz-um-das-verlorene-leid-richard-oelze-1948

Detall de The Sorrow of Lost Agony (Der Schmerz um das verlorene Leid), Richard Oelze, 1948.