Malgrat la nit

Vas tornar d’aquell brodat com qui 

ho fa d’un nou dimecres que et fon 

i et desfon tres, o cinc, cops –el quatre

dóna mala sort–, entre l’altar i la corba,

ja ho coneixies: dos decennis.

Malgrat la nit, hi apareixies magnífica,

nerviosa i desconeguda, quasi frívola,

absolutament petita.

Tots els carrers t’havien preguntat, 

discretament, i t’abraçaven algunes 

de les llambordes, mentre fumaves, alta,

aquell vertigen de pells -i més teva 

era la teva justament quan menys 

ho semblava… Discerniments. 

Segurament la sort dels qui sempre hem 

vomitat amb la polpa. 

El poder de la necessitat que ho fa tot, i així 

tot ho pot.

Després, benauradament, aquesta obscuritat

generosa, llançada tranquil·la i mistèrica,

desacomplexada, sobre la lletra i la temporada 

dels cacauets, les línies que enganyen i l’interès

sobtat per les pedres; un espurneig al ciment

n’augurava aquell passat de salvatge boscúria

sense mare, de l’aire de marbre i les anàlisis 

desencertades.

Tot va acabar, així, menant al port, la falsa i

daurada fusta… bella, bella?, per a la boca

si més no, i ja fou suficient, o adequat: el que

es veu que havia de ser. 

Ara conforma només un marc, un dels possibles,

i més forts; el quadre sencer, quelcom 

similar a un jo hipotètic, essencialment naufragat, 

que el mirall multiplica.

Tres persones assegudes -una és invisible, 

el pintor ho intuïa-; a les seves faldes, una 

civilització completa, edificis, bramuls d’estàtua

a jardins sense família, riures sobre símbols, 

laments i nostàlgies infinites: deletèries pietats 

sense retorn.

Una finestra cap a la nena i a l’esquena

un temple sobre el monticle, el somniat

tantes vegades. Al voltant, aquella catifa 

d’aigua brava, incontenible, i alguna excelsa 

lletra… porpra, porpra!

Tot és, al final, una habitació, una espècie 

de barca; la cortina al fons i el seu custodi

sempre impertèrrit, estricte; té la teva 

exacta cara. 

Banys mistèrics i impossibles raons enlairades 

sobre escales. La càpsula entre jo i el paisatge, 

com deia aquell, o un museu a estimar.

Sí, el crepuscle ha acabat dins la bústia,

es veia venir.

La renúncia insuportable… o no per massa estona.

Reconec la dona que surt de la seva clivella?

La conclusió serà caminar-la.

 
 

Anuncis

Immòbil 

Una acròpolis? La pesta impecable

i transversal. El teló, diu el diari, fou 

l’eloqüència d’un passat, hipostàtic, 

melodiós, i el lladre serà rebut.

Al cim de tot, una filera de restaurants,

actors, oblits suaus i grutes d’obstinació;

la resposta d’un dels extrems del mar.

La nata sense beguda i la batalla van dir

que no, que no has succeït, i que una tecla

t’agradarà.

Has apunyalat? O és una caixa a la tardor?

La mà a la sala zigzaguejant, el vigilant 

adormit, la línia escrita sobre les tres 

electricitats, vermella, la tela i els falsos

equidistants tibant aquell nus tan ben 

cordat.

Sense treva, o amb la del somni, el mètode,

ja ho saps, i l’espera luctuant.

Tot passarà per casualitat.

L’hivernacle és externament immòbil.

 

Com es feia una mà?

Una maldat similar al plor tènue,

quasi benigne, la seva meitat pública.

El cos s’havia escindit, diguem-ne la

confidència.

No hem d’esperar així més aigües?

Quines altres penitències ens quedaven

sinó per escollir?

I és ja només el consirós silenci per a una

calma perfecta, morta?, a la fi, filla fàcil

de la qüestió externament resolta.

Entrecreuar fraus i esperits, fondre’ls pel tors,

i amb pedres sense cames torbar el temple

efímer de la boca, innocent i funesta intenta

existir-se dins la infecció del pa del llenguatge,

aclapara!

I és així, quasi, la capitulació d’una màgia,

una de possible, encara…

Deixa el flanc i fes-te entendre, vinga!,

o l’oblit serà inapel·lablement mut i de fera.

Em parla el mirall cruel de l’onada,

inaccessible és el seu paisatge, encisa!,

aquest meu altre jo… més estimable?

Escatada m’és la pell al costat de la plata,

i té rima, al de l’aire, molt més vulnerable,

oferta a tanta punxa, tota ferida a l’oxigen lliure.

Oh, el reialme de l’aigua! Tot hi sembla

més adequat i agradable… –m’hi aboco ja?,

m’hi voldrà tanta frescor enamorada,

tanta embadalida vanitat transparentada?

I a la sala del pis de baix sempre hi haurà,

ho sabem, olorosos ofegats, ferments

de llengua, tirs a futur… però també,

és clar, els vans naufragats per a un no-res,

incapaces, mullades fustes per al foc

que no serà.

Tot són cadenes de favors i cercles

de sociabilitat… i jo tan manca –com

es feia una mà?

Ai, aquesta blanquitud estricta! Ja no té

ni extremitats, mutilada; només intuïdes,

petites brànquies iridescents per a la pròpia

aigua –respirar-la?, habitar-la almenys.

I ja ens hi hem acostumat… No ho sé, no ho sé!

El vent, això segur, aquell que abans m’era mare

i ara és només estranger, aliè i espès, estrany

element, fa ja massa estona que sap que no

tornaré a casa. El llum va quedar encès,

pres sense apel·lació, ni condemna, i la llum,

també.

Aquí o mai, després o arreu.

La complexitat i la comicitat d’un alhora.

Perquè el desastre fa riure i la glòria és una

comedianta; histrions ambdós, amb certa

gràcia. Riguem, riguem i mengem, doncs!,

beguem, dormim… Mentre, un cavall xipolleja

cavil·lós a la riba.

Jo volia ser bona… o, si no, dura, o, com

a poc, una mica simpàtica; tenir com a camí

l’esquelet d’una fulla a contrallum i, ni que

fos de tant en tant, calçar els peus de la lentitud,

la calma pròpia. Quan tenia seixanta-tres anys,

aquella cara!, inexpressada i inexpressant-se,

sense boca ja, o encara, i blava.

El desert del proper dir reflectirà, sens dubte,

el marbre dins del marbre; a cada exhalació

es farà més dur, menys carbònic, nominal

i nominat.

I a la fi, una fi que no s’acabarà mai,

quedarà tan sols una lletra ridícula, tova

i mig esborrada, a l’ombra del til·ler sense

ull, o un d’etern i hipòcrita, triangular?,

sense espectadors ni ocell, cap cirera.

I nosaltres, llavors? Quasi recomençats infants?

Ni això! Inaccessibles ens seran ja el volum

i la carn, el fang, l’alè aliè, el traç vermell,

la síl·laba i la programació ajornada.

Només un mormol nu de dents,

remor avocàlica per a cap orella

en la pausa única; l’edificació definitiva.

Ja, eviterns habitants de l’abisme blanc.

Doncs, au, n’és el moment, diguem-nos

l’al·legació. Confusió de subjectes…? D’acord:

M’intentava en el traç, en la pàgina, en l’ull

cap a la pantalla; a voltes també en la mà,

buscant l’aliena, mai en el vent –mai càlida?–;

sempre dibuix des de la inundació: alhora vedell,

tritó i onatge; fragment sempre, per sort,

i sense sou, omnipresent –hi ha alguna cosa

que no sigui jo?–; dissonant i a destemps,

caient tan sovint malament, o cagant-la

en l’ocasió important… Però, fragment!

Fragment lliure i seguint. Irreductible, gutural…

I a l’esquena, l’àsia esplèndida d’un secret,

a l’albir, una nova màgia: la construcció

del crit mut a l’illa?

I a la darrera línia, la que dèiem, punxa sobre

marbre, sense ull ni ocell, només aquell

til·ler hipòcrita, sense cireres!, diré tan sols,

i en un contínuum patètic i graciós, ja

eviterna, absoluta i magníficament meu

–justament quan el jo ja no hi serà, ni serà,

o encara menys–, aquell completiu

‘no en recordo res’.

 
 

(Henri Michaux, La cara que va perdre la boca)

​Dir és desaparèixer…

Dir és desaparèixer. Desaparèixer dins d’allò  dit, que només hi quedi ell, el dit, i el dir; no el subjecte, no l’objecte, no un sentit; només la seva essència material; ell per ell, el llenguatge pel llenguatge. Dir per a desaparèixer, l’única manera/existència de qui escriu, i la seva desaparició, alhora. Com ja es va dir/desaparèixer/intentar en algun altre lloc (https://splendidehotelannavila.wordpress.com/2014/11/21/el-mar-sense-mi/), tot això són “dosis per al tanteig de la desaparició”.

Teguments

Així doncs, de l’absència una mateixa

font, el temps i les ganes de venir.

Germans? Glaçons.

El turmell contrari no havia tingut futur

i va ser aquella pal·lidesa el tacó més alt

per a la crisi única.

Per no veure-hi. Allí on s’estava mirant,

o abans d’hora.

Més que un horror sense nom, un atzur

innombrable i, sobretot, interessant;

inesgotable professor, possible bitllet

cap a un altre lloc, a recer de les minúscules

infàmies blanques, en punxa i disparades.

Qui en va estar sord? L’orella del preu…

La nova rapsòdia té l’esquena tatuada;

aquelles febres, ombres estrictes,

ara transmutades en sòlides protuberàncies,

papil·les captadores i d’intercanvi: un possible

món a fora, encara.

I una espècie de paciència que no sabem

d’on ha vingut; l’ull esbatanat per l’incendi del

misteri, un secret i l’abraçada a la veu del vent;

un foc al front i la boca ombrejant-ho tot;

el contacte: l’última por.

Una opinió violàcia, dius? Violenta.

No siguem falsos! Ok.

Però el pantà dels anys galàctics és ja rictus

intransigent, inamovible quasi, estricta farina

de viscositat sempre inconstant: es trenca

al tacte.

Volem truita o vida? Tan fàcil.

Oblidarem alguna nit, en algun somni,

aquella lluïssor a l’ull ascendent?

Res, allò que anem registrant mentre seguim

sense poder morir –tan impossible!–, mentre

hem de néixer contínuament, obligadament,

ineludible dolor sense permís i una vaga tristesa:

intent d’encaix en aquesta escala espiral –quan

n’arribarà la fi?

Acoblaments… Un ball al saló elevat,

qui pot cantar sobre un parpelleig?,

el mormol sense orella, o una de sola,

i la cara boja del poeta.

I res és, tanmateix, una tragèdia; perquè

la darrera i definitiva és que res ho era,

que tot fou i és una comèdia!

Curiosa, tan sols, la carnisseria; l’esblanqueït

carnatge titil·la dins una broma d’alcohols

i llums estàtiques al castell dels vents

–hi haurà algun fus per a despertar-ne?

 

Ahir vaig somiar-te. Pujàvem i tu ploraves.

Érem un regne; humit i ocult, enfillat.

No t’assemblaves a tu: m’explicaves una

cosa petita, sense quasi crueltat; pàl·lidament

la genealogia mullada d’una por; o quelcom

similar, el resum de la història d’una pregunta:

una república i la pell preciosament vanitosa

de la teva serp.

És a dir, ahir vaig plorar-te; còmicament.

Teguments i assemblatges, obscurs continents

sencers.

 

D’acord, veuré ja per sempre rates fosforescents

córrer a l’espai que queda sota les ulleres.

Et preguntaré dibuixes el porc o encens l’herba?

És diferent.

Sí, sí. Però ara et miro mentre no sé nedar-te,

ni deixar-te; mentre van estenent-se les formes

a dins, a mils, en un sola estructura, i el llac

és sempre a sota –avern gelat… o només patètic

purgatori gotejant?

La falsedat per a mig viure? Unes runes

ridícules.

És laberíntic tot, sí, envitricoll i ball,

esperpèntica i recurrent, vana coreografia.

 

Aliatge asimptòtic, impossible síl·laba de pell

dins la boira brillant.

Pàl·lida paràfrasi i aplaudiment.

 

 

PicsArt_1493986317663

Por. Poema d’amor

Talment un caire, o una feblesa,

aquest amor, aquesta ombra,

estremiment de bellesa que

no em deixa caure; mentre caic,

perquè ja queia, entre les cares

i la veritat del meu camí, estrany,

estrany… En les onades del respir,

o era un abatiment?, la veu

d’aquesta aigua calma. Però,

assedega?

M’hi hauré d’adormir, si m’estimo,

en aquest teler tranquil; fon l’aresta,

la punxa i el panorama.

Les filagarses de la tortura de sempre

continuen als somnis de cada nit.

No s’atura la llima de la falta,

ni la irreflexió del fil o l’encanteri

a la muntanya.

Una nació d’estanteries

i fragments ridículs d’una

alçària narcisa.

La por de la mà… Ja no sé morir?

 

 

PicsArt_1493038612397

 

 

No en recordo res

Aquesta era la Senyora Estricta.

Treu-te l’ànec de sobre.

No cal, sóc aquí des de les postres.

Un epitafi angular.

Algunes fermentacions veien el seu

sucre venut abans del vas definitiu,

o en el glop que no desitjaven.

Entenc la cuina inclinadament,

cap als extrems des del seu centre

–”hipotètic, hipotètic”; que pesada! –,

processo el suposat detergent com un

cilindre, passaport diminut cap a

un jardí sobre el mar, on restablir-me.

I la gana passada és un temple! Violí

agut i espasa, de la força com a mort i

bella joia a la vegada.

Ara em comanden dues maneres –i qui

en diu dues en diu tres, quin embolic!–,

ensorrades o festívoles? Amb pressa sempre,

aquella sobre el gel.

I la feina d’auto-subjectar-se en la paciència

per fer l’atzar determinadament, màgica,

raonada i inconscient.

Hem de robar al rei. El moment, l’espurneig

sobre la cel·lofana, un sotacel arran de

cap horitzó; o un de fantasmat, claudicat o

artificial.

El temps local o l’absolut?

Salzes, salzes… com a coixineres!

 

 

04-marcus-behmer_2

Das Ungerheuer (Marcus Behmer)