Potetes, ocells, paraules [Conte]

 

   “Y la soledad es no poder decirla.”

                          Alejandra Pizarnik

 

Rosego el buit perquè no el sé dir. Se’m queda a dins, oblidat el mecanisme. La boca oberta però no en surt res. I així llepo silencis, llargament. Trinxo soledats, succiono obscuritats, esmicolo els pensaments per a fer-ne paraules, les ensalivo per tots els racons, petites, pobretes, embrions encara, les amoroseixo per a ajudar-les, per a fer-les sortir. Però res. Ja no sé com es fa. Per això dibuixo potetes d’ocell. Arreu, pertot, sense final, sense parar. Només potetes. I només d’ocell. Primer ho feia als tovallons que agafava del menjador, als llibres de la sala, potetes a tots els marges, a cada fulla. També vaig omplir-ne les parets de l’habitació, tota una nit de feina, amb el llapis que em vaig endur una tarda de l’aula de dibuix, la mà de matinada ben adolorida. Però els infermers i la doctora s’enfurismaven, d’una manera estranya primer, parlant-me i parlant-me, i exagerada després, prohibint-me coses, els llibres, els llapis, algunes tardes sense anar a la sala comuna ni a cap aula. I em van donar més pastilles. Però jo seguia amb les potetes d’ocell, què sinó?, amb menys força a la mà i els ulls mig aclucant-se’m, quasi caient-me el llapis que aconseguia arreplegar, però seguia dibuixant-les, a on fos i com fos. A vegades només amb el dit, sobre el sucre que tirava a la taula de l’esmorzar o amb la melmelada, unes quantes potes sobre la torrada. Moltes més n’hi cabien a les finestres, tirant primer alè sobre els vidres, ocells d’hivern aterrant a cents davant dels nostres ulls, el jardí darrera. Però ningú més que jo no semblava entendre-les, les meves potetes d’ocell, ni llegir-hi la meva veu en elles. Potser una mica sí que ho feia el noi grassonet que parla sense parar. Això pensava perquè em somreia sempre quan em veia dibuixant, els llavis en mitja lluna, amables i comprensius, sense deixar però que s’hi entrebanqués cap paraula, ni per un segon, els sons sortint-ne sense descans.
 
Fa uns quants dies he arribat a un acord amb la doctora. O això li he fet creure. Ella em dóna llibretes, una rera l’altra, totes les que necessitis em va dir. Només li he d’anar portant les que acabo i no fer més potetes a cap altre lloc. I també tinc un llapis tot per a mi. Però, és clar, a vegades se m’escapen. Només una de tant en tant, en algun racó del finestral de la sala o a l’espai entre dues línies del llibre que llegeixo, potser alguna tarda al plat amb trossets de la xocolata del berenar. Surten. Se m’escapen com si fossin un crit petit i agut que vol ser lliure o com un sospir delicat que només neix per a mi, íntim traç d’ocell que em parla.
 
Era una tarda d’estiu. Vam anar amb els infermers a passejar pel bosc de darrera el jardí. No tots, només els pacients de la zona A. Lligats amb la corda, en filera. Sèiem per berenar davant del riu, sota la cúpula d’alzines. Una lleu remor d’ales. Em vaig girar i, sobre la terra mullada, allí on el riu es torça pel roquissar, la forma d’unes potetes d’ocell havien quedat marcades. I em parlaven a mi. Les sentia clarament. M’eren paraula.

 


(29 de desembre, 2009. Conte guanyador del 1er Premi al XXIII Concurs Literari de la Xarxa de Biblioteques de Catalunya (publicat després al seu volum anual de premis literaris) i també del 1er Premi al III Premi Literari El Pont Blau, convocat per l’Associació Catalana a Hamburg.)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s