Una cançó

Compartíem fabuloses deformitats,

el gust per les píndoles violetes,

certa por a les finestres massa grans,

una compulsió imparable de llepar asfalt,

aquesta enganxifosa nostàlgia pels metalls

–l’ull nostre titil·lant-hi–,

per les algues d’antics ofegaments,

per la dansa de l’incendi,

per l’abraçada del buit;

també la magnífica mania de girar tots els boscos

–’si els posem cap per avall tindrem una pluja de fulles!’,

‘sí, i el cel se’ns omplirà d’arrels!’.

Sabíem de memòria la mateixa cançó,

‘When I was a geisha, when I was a geisha…’,

els dos l’odiàvem,

jo l’havia escrita,

tu no podies deixar de cantar-la.

Estimàvem la mateixa pell,

jo la teva, tu la teva.

Esperàvem la il·luminació final,

el gran assassinat.

Mentrestant ens posàvem ortigues als cabells

i peixos a les sabates.

I bevíem,

i cantaves.

A vegades semblàvem rinoceronts en cursa contínua,

esperitats pels llargs passadissos,

d’altres, blanques estàtues dins la litúrgia de la repetició;

algunes nits potser arribàvem a bellíssims impostors de vertígens

–les ortigues hi ajudaven–,

massa sovint només érem una ombra,

una de sola, com de cabra aixarrencada.

I la major part del temps jo ho sabia: No existies.

Però era igual.

Però tot i així.

Tu.

Una condemna. Què millor!

Excusa per a la immobilitat,

recer perfecte.

Constarà al meu passaport?

–segell del país abismat.

Al meu obituari?

 

I la geisha cantava.

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s