M’oferia

M’oferia a totes les ferides,

a totes les espases,

a totes les fams,

a totes les carns,

a cada crit,

a la majoria dels mars,

a cadascun dels diluvis,

a algunes reixes,

una a una a totes les llets de tots els gats,

a certs morrions,

a massa verins de massa serps,

a moltes immobilitats,

a quasi totes les químiques,

les gravetats,

les soledats del forat;

a la cendra de cada incendi,

a la fredor d’aquelles mans,

a la sal de l’abraçada,

a l’ofegament amb l’alga més brillant,

a la lentitud del projectil més lent,

a tots els claus de totes les creus,

a cada corba, a cada nus retort del tronc de l’empalament,

a totes

totes les destrals.

Però era per tornar!,

¿si no per què?

Per tornar: Allí i al quan

–o si no marxar, però ja del tot!, no el mig peu torturat.

Per tornar; si ha de ser aquí: jo vull tornar!

Exigeixo tornar!

A un pam abans, a un segon més cap enllà d’on…

d’on la vaig abandonar, –Ella blanca, Ella alta–,

de quan la vaig suplantar

–el llit quedava a dalt,

el bosc era subterrani,

els ocells, uns altres: estàtics, plans,

la boira, de marbre,

la font fosforescia,

l’herba parlava,

la llum semblava aigua;

corríem, tot passava ràpid

i alhora lent… detingut;

no podia seguir-la, arribar-hi,

salvar-la,

Ella marxava.

I jo ja la impostora, des de llavors,

des d’aquell tronc gris i esquifit,

ja per sempre al costat equivocat del llac, del rem;

per més que digui el vell aquest –no era grec? per què parla en alemany?–,

‘Vostè està viva, vostè està viva. I no en té la culpa, totes les culpes no són seves!

Tregui’s la toga, tregui’s la soga. Es mereix un altre caminar, passes sense càstigs’.

¿Esteu segurs que ell sap les destinacions,

les ubicacions de cada carn, de cada hàlit a un o altre costat del llac?

Deu ser que cal la moneda.

I de qui cony és aquesta llàgrima?

Tornar, tornar… l’única sortida aquí, a aquest cantó. Exigeixo tornar!

Just abans del matoll petit, al costat de la branca grisa,

–una altra de florida al lluny, inabastada, inabastable,

‘enguany no menjarem cireres, mai ja les cireres d’aquest any, aquestes!’.

Allí. Tornar allí: abans de les passes de la por gegant,

monstre d’un sol cap!, de dos ulls, d’una boca, de dues cames,

de dues mans!

Tornar! Jo ho exigeixo! (Jo exigeixo?!)

Allí i al quan.

Ja!

Just a la cantonada entre l’arbre i el fang.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s