El príncep marítim

Diguem que la ciutat que es retira és ponderable

i els llenguallargs restaurants de les seves cançons, una carn,

o un poema collage en honor als penya-segats.

Vam tenir la nostra roda junts, operàtics sobre l’herba.

Vam endur-nos després, vigorosament,

aquells anys cap a d’altres comarques

així que van estar disponibles.

Mai no vam saber què ens impel·lia a sortir-ne

o a abocar-nos-hi abstrusament; això formava part

del vespre recòndit del canvi, cavat profund sota les condicions

i les flors. Somiàvem a vegades amb taules ben parades,

explícites dins el groc de l’última cançó; al costat,

comensals gatzarosos feien de falsos tenors i, a voltes,

de càlids tripulants, un viatge sempre en cercle, simulació

a cegues del desitjat.

Arribarà el germà, diuen. Però, per ara, l’obsedit

sostre a la casa sense paviments -i tant que els hem invocat!,

i tant que els necessitem!, ni que siguin incipients, o impostats,

o vermells! Un mínim terra, una llavor

de passa sense buit, una llevíssima, quasi aèria, subjecció

sobre la crosta eterna de l’incest.

Hi ha cap ombra més enreixada, més càrnica,

un anvers de fantasma més a l’aresta del desesper?

 

1781814_10203285152430319_1486157192_o

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s