Així, doncs, res

A vegades cal suportar certes begudes,
com si no ens agradessin, per més tard
treure’n alguna prominència
de roca òssia dins la caixa del timpà:
surant-hi, el mar escoltat i solidificat
en un braç de pedra que avança;
per agafar-s’hi, per caminar-hi, i escoltar. I això costa.
O directament ens hi neguem. Érem una pel·lícula,
això ho feia més fàcil, o fals, i alhora inaccessible
al control de les línies.
Ara, es pot dir que hem sobreviscut
i noves ciutats han entrat per la porta.
Però la gent -qui és la gent? Com pot existir la gent
si existeixo jo, es preguntava el savi- és tan insuficient
i deslluïda com sempre. O són els meus ulls,
ja totalment blancs,
coagulats, sota la farina de la por?
La por i, alternativament, la seva absència,
en forma absoluta; ara una,
ara l’altra.
Por i pietat, absència de por i de pietat,
cap a una mateixa i cap als altres, igualment en intensitat
i en contradictòria, perpètua, alternança.
I el perill, també, i el sexe de la falta,
desvergonyit i avergonyit fins a la darrera artèria.
El que persisteix, això sí, ¿com a cel?,
immutable i soterrat, a varis nivells -a pitjar el botó adient-,
onejada en verd intens o blavament arbrada,
segons el tornassol i el grau de la crucifixió,
o de la fermentació del seu sublimat,
sempre:
la Solitud.
Senyora. Mare.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s