Els fets terribles

Jo et parlava,
així com per existir-me. Aquestes van ser les maneres definides,
l’anunci i el calfred de les cintes balsàmiques, pesades,
brandant d’un apòstrof ofegat, inflat per l’aigua
-¿podrit?, refinat, elisió de la mort enardida. Una pantalla
mal il·luminada. Viatge o mirall. Llàgrima impròpia
que gestava cendra. Interminable.
Hi ha vitrines mostratives dins les ampolles
i bells animals que ja no besarem, coixos, burlats,
inaccessibles al fons estricte del seu marbre. La dècada
-que seguia a l’altra, i n’eren tantes!- d’extenuar-ho tot,
de la selva inhabitada, arbres octogonals, i del suplici
de l’intent de l’oblit: repetició del gest galàctic,
un i altre cop, blanc, abraçada
al llit del jardí polvoritzat; ensinistrament de les pulsacions,
de la bellesa i de la fondària
de la mà, por
que caient es dóna…
verdes… verdes, totes.
Com el tremolar del salze, potser
-o és crit?-,
sobre la plata del pantà
del pis menys quatre.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s