– Sense –

Porpra en la protecció

del caure lliure. Carn. Extrem de l’aire.

Fa vent a la punta de la teva corda.

Cavalco l’invisible rinoceront de l’ombra,

la gropa fornida del desastre és suau, i coneguda.

Per atzar, de cada nou jardí me’n llevo nua -jardí 

o el bosc de sempre disfressat; atzar o destí ocult,

triat en ceguesa des de l’altra-, entrebancant-me i estremida

al caire tallant de la pupil·la 

del darrer àngel. Ja no em parla el contrabaix, pare

de les hores de plata, ni em somriu amb santedat

l’estàtua ritual del sol a la cuina. Hi ha una cova, un racó

i una crosta cada matinada. On se’n va anar la platja?

Supurava de tempestes sense aigua, és veritat,

i cap boca la deia ja llepant-la… No hi ha platja, doncs. Ni mà

ni gest. Oh, però, llavors, per què m’ho nega insistentment

la làmpada de l’ofrena alta? La tos i la impossibilitat perpètua!

Insanitud. He de deixar de fumar i de beure.

No hi ha revers violeta de res, a la fi, perquè res no crema.

Però tampoc se’n va. Suplici i amfiteatre.

Memòria sense mort. Marbre inabastable.

Viatjo perenne per la gèlida víscera del rostre,

per la fel punxant de la persistència del rastre.

Murmura des de la rosa de foc la reina negra:

Cartago és una taverna. I molt patètica.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s