La vida de les pedres o Un mapa

Un mapa. Del meu lloc no sabràs aixecar-te’n.
Pesa com l’enlluernador vestit de lliris
que són una família. Sovint intento, això sí,
la funambulació, caiguda sempre, sobre la costura del nom,
la part perillosa i fèrtil de la serra del seu ganivet.
Allí on ell deixa de ser-ho,
el nom,
allí on la impostura comença,
i la cosa que se’n disfressa.
Es fa cendra el nom per a ser real
i mentider,
palidíssim anvers en substitució…
Ai, bell salt suïcida!
L’aleteig del plec de l’estigma deixa anar, no ho notes?,
un aroma sublim! Fallit i excels és l’àngel brut
que dorm com una nena sense pell,
escorxada i en llaga, a les voreres més amagades.
Hi ha una tros de pedra dins l’ull del cigne,
i la meva carn tota, també!, indecentment és
tempesta sense felicitat -el major sacrilegi?-
ni descendència ni destí.
Al llac d’aquest ull no hi ha calma,
ni iridescència en el món que petitament es corba
en la pell de cada gota d’un cel que la llum ha liquat a trets.
No és això el present. Ni el futur,
que no serà, perquè ja no mirem,
ni mirarem.
Hi ha un peix i un dau, ara,
que en són molts, el peix i el dau i els ara’s,
múltiples i indeterminats, sense causa ni lloc i alhora,
però una única cruel immisericòrdia
que no para.
Callaran les somortes trompetes del càstig en alguna tirada?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s