La maquinària blanca

Se sap que ella pensava en animals, en els seus ossos,
quan li començava la gana, la punxada
dins la pluja de neu. Erràtica cantava
per a dissimular la terra, el planeta que no l’atreia,
-li mancava matèria?-, la prova d’una sempre fallida
postura; era aigua que no sura, ofegant-se en contínuum
dins el blat de la derrota. (O fantasma d’una viva
que mai no va viure; una viva només dins la mort;
ella, el seu anvers, sobre la frontera…)
Després venien els números, les fàbriques infinites
que mai no esgoten la paciència: irremissible
l’espectacle del que calgui per a la suma sense aturador,
gana insaciable -la seva i la nostra, però tan diferents!-:
maquinària que fa pobresa. Hi ha un somriure pintat,
blanquíssim,
sobre ella.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s