Abdicació del mar

Com una llunyana veritat de llet,
sota el solc de l’astre nodrent, severa
és la torre inamovible. Calla,
i s’erigeix de nou el pòrtic cap al son punxant
de l’immortal. Calla, i és alhora la veu coneguda de sempre:
impietosa, a crits sona dins del dibuix
-les finestres tancades, una pedra a l’entrada,
el sol somriu a dalt- de la casa vermella;
la veu que et sap la nuesa i l’angoixa de cada pèrdua,
de cada nou giravolt en els ulls trenats -són metall
però mal·leable- per la mà exacta de la por.
Com a fulla instantània d’un mirall
que ja no et mira i, així, ja només és fulla
però de ganivet, del nou ganivet dins la nafra única,
ubiqua en la pell de l’absència implacablement escorxada.
Implacable, severament… però, ¿és també gaudidament?
Ai, i ni això! La gràcia malalta de la ferida que supura plaers,
i ens dóna el beure, marxa amb la mudesa
de qui ja ha mudat d’aigües i escates.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s