No suma u

 

“Doncs apartaré el lloc”, va dir i tot seguit

es va treure de la reixa de la butxaca uns enormes

exemplars de temps, un porpra múltiple

i recorrible -recorrent?- destinat

a la pulcritud del crit i al naixement

de la muntanya.

Els òrgans li brillaven, inopinablement,

i el mercuri suau embolcallava

el ram de la guerra.

Hi havia una certa neu per a ella, es va dir,

i els set forats ploraven -forats mirall,

forats transició i forats falta, anvers de la cosa

que ho és més i més intensament

en la seva pròpia absència, potència

que immatèrica penetra

des del poderós no ésser.

Però, també, esclar, ella desitjava

que fos l’altre un paviment, nou i bell,

per al seu aire sense topall,

per al silenci de la caiguda que, contínua, manté sempre

aquell regust al terror familiar,

la piscina en solitud

i la taula que marxa.

El vol podia ser més brillant dins del carbó subterrani,

va aventurar, com els himnes dels motors

quan s’enganxen engebrats sobre alguns rostres,

la malalta maquinària penja

exactament alineada.

(Havia invocat la solitud amb els instruments de la tempesta

-perquè també n’és- i li va aparèixer una mà

-que també n’és.

Sí, ella, tritó, mig peix,

mig res, mig tot.

No, no sumen u.)

No, no suma u.

Però, segur?

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s