Una estàtica ermita

El riu vinclat sobre l’extensió de les vinyes bressolava

el darrer d’aquells rams; els seus pètals, les ungles

estrictes del mai. La menstruació era un vedell, ancià autista

que passa lent, una cabana i la moderació

a la riba de l’amant.

Seguíem el contorn estirats per la corda

d’un titil·lant embruix… o potser, només,

massa cabells i la continuïtat a la boca

dels gripaus de la por -semblava arrogància

però era por, semblava maldat i era por;

immòbil, veremada a la gola múltiple

d’inflamats animals: un càlid assassinat

i una destil·lació.

Seguíem i alhora érem el camí, el reguitzell de pedres

deixades com a record per a un retorn,

a la demència, a la repetició: recer malalt i plaent,

petit.

Hi ha bisbes amb tres caps i un castell

perfectament mineral, familiar;

subterrani: a cada finestra, una reixa

feta de branca i de vent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s