L’espècie inconnexa

O potser hem dit sempre dimensió

per virar cap a la lletania de l’olor de la cosa,

filla pàl·lida de la paraula. Amb mig cos dins

del contrabaix i un glop de sentit, miratge del contínuum,

a la boca esquinçada pel fullatge; els seus boscos, desenterrats,

orfes d’arrel, com sobre una bala -impostarem sempre el cúmul

sobre les vacances gèlides del mèrit?

Només sembla quadrat el contacte, com un píxel

d’escorça engrandit i acuradament deixat

a l’angle esquerre de la pluja. L’aigua invertida

és, a la fi, el romandre abalançat,

i una nova cobertura, pell instantània

per al mar del pis de dalt; perquè és el mar de nou,

sí: preguem pel mar de nou; malgrat tot,

el tot del res.

Actuants mil·lenaris som de la linealitat

que no és, o que és tall, substituta mentida.

Ens diu això la veu, inconnexament vermella

des de la casa de sempre. I és només un dibuix,

sí, sí, clar… d’infant?, de sàtir?

Per l’escala d’erràtics fils, l’ossada va desfent-se’ns,

amb cada bri, a cada nova sessió

d’incendi simulat.

Una càtedra d’ungles, si us plau,

per escatar el perill perpetu del present,

el confort de la gana i la correcció

en els sons dels accidents.

 
 
 

Publicat a la revista literària, de pensament i art Tusitala, en el seu número dedicat a la Forma: https://issuu.com/tusitalarevista/docs/n5_forma

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s