Al temple i al port

Com espies i en manada irreductible ens cobríem els crims, precises i implacables -crims que no ho són, ah!, però a tothom li ho semblen-, i ens acaronàvem mútuament i amb dits de mare les màscares, la seva dificultat i l’estaticisme de la mentida, del rimmel petrificat mentre somriu. El reflex sempre d’una altra sabata dins cadascuna de les dues, un bisell que crea el doble i l’embogeix. Comunió al subsòl i a la subaigua: l’única manera; la solidaritat de les ofegades, ferides a la tarda del port; la seva fusta és salada però alimenta, i la perruca escolta -tan difícil!. I és que l’únic clar és l’enemic: no la carn, la gana!, gana sense fons, i el fred del fill, el del somriure a la fotografia i el que canta en l’escrit.

 

10959738_10205925230710626_276230088558373147_n

Marlene Dumas

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s