– Espies triples –

Tanmateix, a estones, una aconsegueix

deixar de preguntar-se com va començar el ball,

aquesta reinvenció per a un aixopluc –o millor,

per a un sòl­–; assumeix la cadena, l’incendi

de les pedres i el propi riu, l’aigua i el seu curs

–el destí ja és una altra cosa: “oblideu-lo!,

però recordeu-me…”.

Sents la voluntat, veus la porta, el nou mode

de la mort, la de sempre, per a sobreviure

però diferentment: un tipus d’avinguda, menys plàcida

però possible, cap a l’instant, un zigzagueig

de singularitats, cims i pous en el rus deambular.

Amb el cap sota l’escata, això sí,

i cap endavant, sigui com sigui,

l’esquena ja inexistent.

I així fas néixer-te un nou peu –com se’n nota

el formigueig!–, perquè en calen tres, ai,

per a moure l’horitzó quan tot el mar

és perdut. Peu clandestí, tercer espia,

esquizofrènic i com fal·lus tapat…: poder.

— No, però no es pot moure l’horitzó!

A partir d’ell ja no existeix cap altre succés

més que l’enfonsar-s’hi eviternament; l’interior

és forat.

— Ah, però, mentre, ¿algun tipus de radiació?

— Sí: la paraula! Calenta. I només, potser. Caure…,

i tan quànticament.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s