Plovia, i de nou l’objecte

Allí sempre es tractava del mode.

Els estímuls no eren més que un secret.

Com un casc sotmès a la forma de cada carrer.

Les llums acostumaven a reunir-se al voltant

de les cavitats. Era el glacial “i si…” amb el que

les ments certes nits liqüefeien la gàbia i les aspes

més consistents. Mentre, jo em dedicava a meravelles

corporals; desitjant, això sí, ja cap caprici i cap sentit.

Estremint-me només davant de distants possibilitats.

L’aparició, còmplice i hospitalària, d’un bassal

–miratge i fill– al desert que sóc i en el que et rebo,

multiplicada, anotant curosament –vanament–

els canvis diacrònics de l’ombra sobre cada gra.

El futur acabant-se, sí, però tan asimptòticament…

El final –i el contacte–, només en el somni obert.

 

556826_4937643039624_1030358758_n

Anuncis

6 pensaments sobre “Plovia, i de nou l’objecte

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s