Elogi de la pertorbació

Arribats allí, el soroll sempre s’extasiava.

Alçat en un pols ad voluptatem repetit,

sota la condició d’allò comú i del que

colpeja. M’atreviré a explicar-vos-en

l’aresta? Del carrer i de la factura, dels serveis

indispensables; el bat sobre la bossa

i la botiga macrobiòtica de la cantonada –i

potser no era bat sinó bruc, i més aviat

sarró amb rialla de trossets de pa entre les dents

que bossa. Una prova, això segur,

de supervivència. I, no som a la república

impedida? Com arbustos que fan

com si creixessin al penya-segat i de fet

només cauen, cridant, ermament exhausts

i fent broma. A cada oscil·lació de la corda

que surt de la múltiple boca, més rígids;

més i més tensada la vibració, matèrica

i ubiqua en la incertesa: Ja quasi

exactes flors de festa per a la permanent,

contínua garlanda.

Fallar en cada estat, això sí que ho tenim,

i en tots els seus minúsculs estadis;

arborescents i simultànies les tasques,

irrisoris els rellotges; irreals ambdós, o

de realitats no registrades.

I així, alhora lluny i aquí, perdudes,

hipnòtiques dins la sintaxi –perquè

la sintaxi sempre es programa.

Després, tan sols, un viure a cegues,

lívides d’entusiasme.

Ai, i a tu també t’agrada parar, accepta-ho.

Parar, però el barret de la travessa sense

la travessa. Prou! Vull. ­Vull els recursos adequats

i els fragments de llum que em reconeguin,

i els d’interrogació també. Segons els requisits

de cadascuna de les freqüències, d’acord, sota

les condicions del camí en la propagació

i les premisses del canvi de pressió en cada passa,

passa dins la pell –sense perdre-la!, algun dia

això s’entendrà: no es ven! Un servei.

L’aclariment i la divisòria crucials;

per a la dignitat.

Però tornem al soroll, a la incòmoda

inharmonia, a la molèstia d’espectre aleatori

i rebutjant; pertorbació del canal, pèrdua

d’informació: ininterpretabilitat i nosa.

Soroll: Escoltar l’univers tort, observar el so

que no diu.

L’univers… tort i corromput, pertorbat, enutjant,

erupcionat… perdut.

El so… malmès i alienat, en contagi, inintel·ligible

i ininterpretable; ni humà ni animal: diví i brut,

irritant, fracassat… viu i mare.

Soroll: La nova música! Dins la inharmonia

i el destorb sense fi ni sentit, una poesia –una

de possible, almenys, o encara!, i amagada.

Malmesa i incapaç, amb prou feines balbucejada,

contínua i guturalment –Pallakschianament,

beckettianament, blanchotianament…

Terrible

com la por en l’ull enllacat del monstre sol.

O finestra

com la fosca essent-nos ja el nou cel:

de capítols terminals i lanceolats

sobre un enuig jaspiat de flors blaves.

 

PicsArt_1436007189614-2-3-2

 

Publicat a la revista literària, de pensament i art Tusitala, en el seu número dedicat al So: https://issuu.com/tusitalarevista/docs/n6_sonido

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s