Codificació per a una autobiografia

                  46 beuratges i alguna meravella

 

Va acabar una vessant i en va començar

una altra. Cap d’elles havia de durar massa,

ni massa significava. Un relat més. “Viuen

a les sabates dels espectacles”. Com nosaltres

tots aquests segles, quatre ja, a la galàxia: ella

sempre reeditant-se’ns. Les versions emergeixen

dels casos indeguts, de les llegendes rares; o bé

hi van, és a dir hi tornen, perquè tot ja ha estat

alguna vegada; l’altra línia, el següent dels instants,

deformacions de xarxa i masses.

Un nou simulacre de retorn emmudit, descens

temptador al lloc de la cúpula, ciutat submergida

als pits més violetes; més magnètics, deien

alguns, tranquil·litzadors, proclamava l’altre,

elèctrics sempre, exhala encara l’antic poeta,

ara recull les pertinences oblidades, escuts

i capells, al camp gravitacional –les testes nues

hi ondulen com fum dins el son més inefable.

Ah, els vaixells varats! Inservibles però

amb motivació encara; les quantitats, les de sempre,

una fusta i mitja on banyar-s’hi, si és possible.

“No hi ha negoci ja, tot a comissió’’. Ens va veure

mirant-nos les ruïnes –qui?– mentre fumàvem, o

alguna cosa semblant, per a fer ‘algo’ –què?– , trepitjar

un terra de núvols és la pura angoixa, i disparada

–cap a on?–, sense aturador ni canvi mai –quan?–,

ni finalitat –calla!–; devastades però a estones felices

–o era èbries?–, ballant frenètiques –i si no què?,

i si no com?, i per què no?, o potser tens alguna

cosa millor destinada per a nosaltres, normal,

bona, amb el nostre nom inscrit en ella, no

el de lluny, no el no dit, l’anormal… l’insult

–sempre?

Ai, la necessitat de dir-ho tot, el tot d’allò, i

no poder dir res! I, segurament, aquell

mai de res ja és el tot.

Un possible, i impossible al mateix temps,

intermedi per a l’enèsima reinvenció: mitjans,

tacons i riures –ruïnes– en la llarga nit verda,

verda quasi negra. Nimfes sempre somrients

dins la barbàrie aliena, solidàries i solitàries –ai,

i això ho duu la cosa?–, seguint, petites i grans

a la vegada, des d’una banda i l’altra del forat i,

més tard, del mirall, perdudes, abandonades…

alegres! Però, prou! “No es coixeja a les meves

faldilles’’: ell com jo, per a la dignitat, els lladres

de la Barcelona bruta; sobreviure i fer fàstic

als hipòcrites i als benpensants; més encara:

fer d’aquest fàstic allò més excels, l’estendard

i la força; pel seu negatiu, la nova divinitat, l’altar

a la claveguera.

I ara és el córrer, també, però diferentment,

acompanyadament, sense dispars ni trets,

sense ja mal…?

La llebre del temps del te, sempre, doncs.

Perquè ‘’algú ha mort el temps”, ens ho deia

el conte sobre la barca. O, si més no, l’ha mirat

sense descans –impossible així la modificació,

el canvi de l’estat de les coses; el col·lapse per l’ull

i la mà: la creació de tot– des de la figuera estant,

blanca, blanca… figuera de faves –o eren taurons?–,

la reina sense peó, ni peu, això segur. Però,

en un revolt, el cavall de març, un peix multi-calçat,

la posició positiva al devastat taulell binari, just

el seu negatiu salvador!

Vana és la partida, sí, efímera i lamentable, incapaç

quasi, i incontenible el seu malalt balbuceig

–té accent de rèptil–… però,

ballem-la!

 

Panorama-5

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s