L’interior de la columna, la boca després del vaixell

      Hi ha una cambra, lucidesa dins la transpiració del darrer guardià; dement hi batega una esquerda, és nena i gallina d’ahir i de demà passat; alhora i en el després quilomètric de l’altre hemisferi, asincrònic i esqueixat, incontenible; desplaçada i líquida, deformada, i una altra cosa també; i ara ascendeix i es fa escala, i en un revolt ja és de nou el que no ha sigut mai, allò que casualment jeia al seu costat aquella vegada, intranscendent; escut ara, xifra i delació, possible relat. El desig sense subjecte, és a dir, una escriptura, i sense objecte la vida dins l’efluvi d’aquest desig; només cap al menys, la runa en una frase perfecta, emmudida o no dita, sabent-la sense saber-ho; nostàlgia de la cendra a la que mai no retornarem i d’on no hem sortit, tan impossible la mort una altra vegada, i el naixement alguna.
 
       La cortina de flors violetes és tres llops sobre l’arbre, no una mare blanca, ni també el demà del mar entre garlandes. Dins o fora, dins i fora, dins en el fora i sense fora, cap i contra… i, al capdavall, una igualtat? Membrana sempre esborrada, afuncionalitat, temps i òrgan recorribles i recorrents; desenfocament essencial, emulsió a distància, cap lloc i menys causa, o fluctuants; la precisa imprecisió. I tot com virus transmès, contaminació per matriu generadora, impura, parlada.
 
      De la realitat, la màgia; de l’encanteri, una raó, raó de la veritat privada, absoluta dins el deliri múltiple d’un món particular, intraennusat i enrizomat amb d’altres. Ai, però, a la riba de sota, en creu transversal que gira, un ventre olorós de possibilitats fermenta encara la fal·làcia de la seva completesa; és eixorca i en l’horrible escena, sense pit de carn ni fred, s’hi prodiga implacable una ànima mal escrita: nedarà massificada entre les baves de l’arenga d’un nou dictador alat, mullada sempre. L’intermediari, el falsament docte balbuceig d’una serp que tothom escolta. El joc no té ressorts ni espera i trencarà impassible, idiota, l’entusiasme: sense quasi espectadors, el de l’excels paradigma que ens havia de canviar, del tot, no només en lletra, en os i en nova humanitat. És ja establert però no entès i el passatger de tots així plora, ocult i consternat, cec dins l’aclaparant llum vanament transformadora. Hialins, uns ulls vidents suportaran callar, sense ja fe, immoladament per a tots els seus futurs nosaltres, des de la xafogor llunyana dels mercaders –l’acció possible?–, la gran alquímia revelada.
 

 son-2
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s