Pretensió d’espai. “Ok, a la propera combinació. Potser.”

Pensant en l’altre llindar, diferent

o únic, múltiple com un joc no inserit;

camí a camí, o llibre, flama en tot cas:

els ponts fa temps que han estat

emulsionats –comunicadors arreu,

i, no ho saben?

En el relat de la nova malaltia, alegres,

som un metall, sucres en la munició

del comú i distret enemic: sencera

hi ingressa una dent –o és a bocins

i se’n desprèn?, acció contrària

a la pel·lícula de les nits–; o aquella

improbable nova tardor, ambdues

negres al capdavall, “adolorides

i replicades com el creador

en el món dels bojos”.

Hi ha pedres, les meves, i una por,

espasme sense fons ni moviment.

Ni cúpula quasi. “Ei, ni tampoc,

sociabilitat”. Balbuceig, intent.

Cap objecte, medi o finalitat. Ni

emissor ni receptor. L’equilibri és

entre les tres felicitats –extremitats,

és clar.

La sageta dels desordres acaba dient

“algun torn, en alguna combinació, seré

bilateral; com un espai, ja plenament”.

Ai, il·lusa! La màgia d’una ciència

tan impossible…

A dins nostre ja succeeix.

 

P1040094

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s