La Leucrota

Jo, que vaig imitar-me, potser,

o massa estona, sense abric ni claredat,

oblidada en totes les llistes d’agraïments,

vaig quedar així mossegada per les cares

de la tarda –la de les 4.30?, no, no, més tard,

i un sol os a la boca–, sense mística, jacent,

destinada ja a ventriloquar les veus de

l’hemisferi fosc: la ciutat submergida; a voltes

hòrrida, d’altres excelsa, disparada sempre;

iceberg a l’inrevés del decor més brillant,

la daurada hipocresia del poder pudent.

Havent travessat festes inenarrables

a parkings d’un luxe blanc, fosforescent

i despullada, implantava jo una llengua

dins de cada peix estrany; màgicament tots

sobrevivien –i ells eren elles, i jo era elles,

totes: tendres i colèriques, enfortides

protagonistes.

La tempesta era irada, sí, però sobretot

amb ella mateixa. I autoinvocada; al seu

centre, la possibilitat d’un afecte, una

llunyana cama.

Titil·la encara un replà de l’escala sense

maquinària –puja o baixa?, té memòria,

diuen. Però el que ja no hi ha és sincronització,

la unió no-mecànica.

Ho tenim clar. I potser és només la repressió

d’aquella originària revista; a la casa fosca

que no era la casa.

Em demanava algú que esperés una mica,

que ho deixés per a més endavant…

Ai, las! La postergació de la febre erràtica…,

cabdellar-la? Diria que no es pot.

Faronament em calmava així l’atzar: “et

tractaré bé”; però no em mirava pas als ulls,

potser ni tan sols em mirava.

Seré de vent? Seré de carn? Ah, la carn:

extrem de l’aire, la seva punta complicada;

una aresta inflamada. Volem aplanar-la,

amb el rodet somort de la comoditat?

Anestesiar-la, reomplint les seves llagues

amb xinxetes de sal molla.

Llançar-se al buit o cremar-se. O la tebiesa

ja per sempre –i és un sempre a caducar–

del decenni multiplicat, embalsamat i

cilíndric.

Quin lloc tan tranquil des del prismàtic!

Setze malalties ordenades i tretzes febres,

la Practica Summaria, tan concisa.

Que quina prefereixo? Tenebres als ulls,

al cor, un tremor, la set immoderada…

abscessos, apostemes dels membres interiors,

opilacions, ardors, flegmes… febres erràtiques

continuades.

Claredat, això segur, dels teixits sense

unanimitat en la funció: no un òrgan,

desorganització.

Així, impossible i magníficament, el crani

esbudellat d’una poesia.

Seguim… Seguim flocs iridescents, ramats

àrtics al desert, vaixells sobre la cançó,

porcions de llet dins una lluna invertida;

èbria, al caire d’un moment: venjança

per les tres dimensions lliures del tirànic

únic sentit.

I a la làpida, a la fi, el dibuix de la paret

del galliner; o bé el frec de la nostra vana

reptació sobre les aigües congelades del

desig; o un retrat de Robespierre acaronant

tres lleons blancs.

Una representació. Per a fer-nos, quan

ja no fem.

La impostació d’una alteritat que no

sentim –el mirall de cap món.

“Qui ets tu, Cara blanca?”.

 

 

leucrota-3

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s