Teguments

Així doncs, de l’absència una mateixa

font, el temps i les ganes de venir.

Germans? Glaçons.

El turmell contrari no havia tingut futur

i va ser aquella pal·lidesa el tacó més alt

per a la crisi única.

Per no veure-hi. Allí on s’estava mirant,

o abans d’hora.

Més que un horror sense nom, un atzur

innombrable i, sobretot, interessant;

inesgotable professor, possible bitllet

cap a un altre lloc, a recer de les minúscules

infàmies blanques, en punxa i disparades.

Qui en va estar sord? L’orella del preu…

La nova rapsòdia té l’esquena tatuada;

aquelles febres, ombres estrictes,

ara transmutades en sòlides protuberàncies,

papil·les captadores i d’intercanvi: un possible

món a fora, encara.

I una espècie de paciència que no sabem

d’on ha vingut; l’ull esbatanat per l’incendi del

misteri, un secret i l’abraçada a la veu del vent;

un foc al front i la boca ombrejant-ho tot;

el contacte: l’última por.

Una opinió violàcia, dius? Violenta.

No siguem falsos! Ok.

Però el pantà dels anys galàctics és ja rictus

intransigent, inamovible quasi, estricta farina

de viscositat sempre inconstant: es trenca

al tacte.

Volem truita o vida? Tan fàcil.

Oblidarem alguna nit, en algun somni,

aquella lluïssor a l’ull ascendent?

Res, allò que anem registrant mentre seguim

sense poder morir –tan impossible!–, mentre

hem de néixer contínuament, obligadament,

ineludible dolor sense permís i una vaga tristesa:

intent d’encaix en aquesta escala espiral –quan

n’arribarà la fi?

Acoblaments… Un ball al saló elevat,

qui pot cantar sobre un parpelleig?,

el mormol sense orella, o una de sola,

i la cara boja del poeta.

I res és, tanmateix, una tragèdia; perquè

la darrera i definitiva és que res ho era,

que tot fou i és una comèdia!

Curiosa, tan sols, la carnisseria; l’esblanqueït

carnatge titil·la dins una broma d’alcohols

i llums estàtiques al castell dels vents

–hi haurà algun fus per a despertar-ne?

 

Ahir vaig somiar-te. Pujàvem i tu ploraves.

Érem un regne; humit i ocult, enfillat.

No t’assemblaves a tu: m’explicaves una

cosa petita, sense quasi crueltat; pàl·lidament

la genealogia mullada d’una por; o quelcom

similar, el resum de la història d’una pregunta:

una república i la pell preciosament vanitosa

de la teva serp.

És a dir, ahir vaig plorar-te; còmicament.

Teguments i assemblatges, obscurs continents

sencers.

 

D’acord, veuré ja per sempre rates fosforescents

córrer a l’espai que queda sota les ulleres.

Et preguntaré dibuixes el porc o encens l’herba?

És diferent.

Sí, sí. Però ara et miro mentre no sé nedar-te,

ni deixar-te; mentre van estenent-se les formes

a dins, a mils, en un sola estructura, i el llac

és sempre a sota –avern gelat… o només patètic

purgatori gotejant?

La falsedat per a mig viure? Unes runes

ridícules.

És laberíntic tot, sí, envitricoll i ball,

esperpèntica i recurrent, vana coreografia.

 

Aliatge asimptòtic, impossible síl·laba de pell

dins la boira brillant.

Pàl·lida paràfrasi i aplaudiment.

 

 

PicsArt_1493986317663

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s