Com es feia una mà?

Una maldat similar al plor tènue,

quasi benigne, la seva meitat pública.

El cos s’havia escindit, diguem-ne la

confidència.

No hem d’esperar així més aigües?

Quines altres penitències ens quedaven

sinó per escollir?

I és ja només el consirós silenci per a una

calma perfecta, morta?, a la fi, filla fàcil

de la qüestió externament resolta.

Entrecreuar fraus i esperits, fondre’ls pel tors,

i amb pedres sense cames torbar el temple

efímer de la boca, innocent i funesta intenta

existir-se dins la infecció del pa del llenguatge,

aclapara!

I és així, quasi, la capitulació d’una màgia,

una de possible, encara…

Deixa el flanc i fes-te entendre, vinga!,

o l’oblit serà inapel·lablement mut i de fera.

Em parla el mirall cruel de l’onada,

inaccessible és el seu paisatge, encisa!,

aquest meu altre jo… més estimable?

Escatada m’és la pell al costat de la plata,

i té rima, al de l’aire, molt més vulnerable,

oferta a tanta punxa, tota ferida a l’oxigen lliure.

Oh, el reialme de l’aigua! Tot hi sembla

més adequat i agradable… –m’hi aboco ja?,

m’hi voldrà tanta frescor enamorada,

tanta embadalida vanitat transparentada?

I a la sala del pis de baix sempre hi haurà,

ho sabem, olorosos ofegats, ferments

de llengua, tirs a futur… però també,

és clar, els vans naufragats per a un no-res,

incapaces, mullades fustes per al foc

que no serà.

Tot són cadenes de favors i cercles

de sociabilitat… i jo tan manca –com

es feia una mà?

Ai, aquesta blanquitud estricta! Ja no té

ni extremitats, mutilada; només intuïdes,

petites brànquies iridescents per a la pròpia

aigua –respirar-la?, habitar-la almenys.

I ja ens hi hem acostumat… No ho sé, no ho sé!

El vent, això segur, aquell que abans m’era mare

i ara és només estranger, aliè i espès, estrany

element, fa ja massa estona que sap que no

tornaré a casa. El llum va quedar encès,

pres sense apel·lació, ni condemna, i la llum,

també.

Aquí o mai, després o arreu.

La complexitat i la comicitat d’un alhora.

Perquè el desastre fa riure i la glòria és una

comedianta; histrions ambdós, amb certa

gràcia. Riguem, riguem i mengem, doncs!,

beguem, dormim… Mentre, un cavall xipolleja

cavil·lós a la riba.

Jo volia ser bona… o, si no, dura, o, com

a poc, una mica simpàtica; tenir com a camí

l’esquelet d’una fulla a contrallum i, ni que

fos de tant en tant, calçar els peus de la lentitud,

la calma pròpia. Quan tenia seixanta-tres anys,

aquella cara!, inexpressada i inexpressant-se,

sense boca ja, o encara, i blava.

El desert del proper dir reflectirà, sens dubte,

el marbre dins del marbre; a cada exhalació

es farà més dur, menys carbònic, nominal

i nominat.

I a la fi, una fi que no s’acabarà mai,

quedarà tan sols una lletra ridícula, tova

i mig esborrada, a l’ombra del til·ler sense

ull, o un d’etern i hipòcrita, triangular?,

sense espectadors ni ocell, cap cirera.

I nosaltres, llavors? Quasi recomençats infants?

Ni això! Inaccessibles ens seran ja el volum

i la carn, el fang, l’alè aliè, el traç vermell,

la síl·laba i la programació ajornada.

Només un mormol nu de dents,

remor avocàlica per a cap orella

en la pausa única; l’edificació definitiva.

Ja, eviterns habitants de l’abisme blanc.

Doncs, au, n’és el moment, diguem-nos

l’al·legació. Confusió de subjectes…? D’acord:

M’intentava en el traç, en la pàgina, en l’ull

cap a la pantalla; a voltes també en la mà,

buscant l’aliena, mai en el vent –mai càlida?–;

sempre dibuix des de la inundació: alhora vedell,

tritó i onatge; fragment sempre, per sort,

i sense sou, omnipresent –hi ha alguna cosa

que no sigui jo?–; dissonant i a destemps,

caient tan sovint malament, o cagant-la

en l’ocasió important… Però, fragment!

Fragment lliure i seguint. Irreductible, gutural…

I a l’esquena, l’àsia esplèndida d’un secret,

a l’albir, una nova màgia: la construcció

del crit mut a l’illa?

I a la darrera línia, la que dèiem, punxa sobre

marbre, sense ull ni ocell, només aquell

til·ler hipòcrita, sense cireres!, diré tan sols,

i en un contínuum patètic i graciós, ja

eviterna, absoluta i magníficament meu

–justament quan el jo ja no hi serà, ni serà,

o encara menys–, aquell completiu

‘no en recordo res’.

 
 

(Henri Michaux, La cara que va perdre la boca)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s